Avui,
dimecres lectiu, hem educat treballant al Parc Natural de Mondragó.
Han
sigut tres hores d'exercici per anar i tornar caminant.
Més
tres hores reforestant amb plantes autòctones...
També
hem retirat troncs i branques
caigudes
degut el fort temporal del passat mes
i que
constitueixen un greu perill d'incendi per l'estiu.
Com ha
dit la tècnica del parc:
"els
incendis s'apaguen durant l'hivern"
volent
dir que si no feim net el parc
lamentarem
després un greu desastre...
I ho ha
dit amb el to de desesperació de qui és responsable d'un gran
tresor
i a qui
li neguen els mitjans mínims per cuidar-lo,
amb la
desesperació de qui veu el desastre que pot arribar a succeir
i que no
vol arribar a haver de dir "ja us havia avisat!"
Acab de
llegir aquest article que adjunt
i del
que copii unes línies:
"Las
clases no se dan en un espacio confinado de cuatro paredes
y
no por falta de aulas, (...)
sino
porque la vida corre fuera de ese espacio restringido
y
de ese pupitre que esclaviza a la mayoría de nosotr@s casi de por
vida,
porque
no solo es el pupitre de la escuela sino de la oficina y de la casa
también.
Y
precisamente una de las lecciones más importantes que aprendí en la
Escuelita
es
que es necesario levantarnos de esos pupitres para aprender,
levantarnos
para darnos cuenta de las necesidades que tenemos
como
sociedad, como comunidad, como familia,
levantarnos
para construir, levantarnos para luchar."
I
me deman...
com
podem fer classe al costat del nostre parc
i
no córrer a cuidar-lo després del gran temporal?
Què
estam ensenyant?
Quin
exemple donam?
Què
és el que té valor?
Què
és més urgent?
Berenice de Lorenzo Rosselló
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario